domingo, 12 de febrero de 2012

Escalada y criar a los hijos: un equilibrio entre ir y dejar ir

Kate Reese con el nacimiento de su primer hijo, Annie, se encuentra con las obligaciones de la paternidad: "de repente somos dos personas, que dependen el uno del otro, pero cada uno con una vida, sueños y aspiraciones diferentes"

Ara, ha sortit aquest article en el Desnivel, i es que quan surten mares que cumpleixen el seu dessig de ser mare sense planteixar-se deixar la vida que esta fent, m'emociona.

Perque una, primer es persona i aixo inclou ser dona. Una dona té aspiracions, projectes, ganes i sobretot té molta energia per fer-ho tot. Una dona té esperit de sacrifici pero aquest sacrifici s'ha d'utilitzar per cumplir amb tot el que es planteja i no renunciar a tot alló que li fa creixer com a persona. I desprès, és mare, i quan pots disfrutar d'aquests projectes amb el ser més gran de la teva vida , ho tens tot.

M'he trobat a moltes dones escaladores que renuncien a la maternitat perque pensen que no són compatibles, o perque durant un any no podrán tibar i baixaran de grau. Aquest seria l'únic sacrifici que es demana, baixar el ritme una temporada per després tornar-hi a més ganes. I pasa molt depressa.

No vull ni influenciar, ni convencer a ningú, s'ha de tenir el doble d'energia per poder amb tot, s'ha de mirar una mica els sectors d'escalada i els companys, t'has de quedar a casa quan el petit esta malalt... i es dur. Pero a canvi has pasat per l'experència de tenir l'oportunitat que té una dona, la de ser mare.


Kate Reese con su hijo

Video:    Kate Reese


Berta Martin compartiendo podium con su hija Galia.
Foto: Desnivel
Mariona Marti, deja el carrito con su hijo
Nil a pie de vía, y se lleva Mutante (8a+).
Foto: Desnivel




Lynn Hill enseñando a su hijo la fauna de Siurana


Marta blocando con sus dos peques en la Riba
Mi Peque haciendo bloque en la Riba

jueves, 2 de febrero de 2012

Tot i que ja fa més d'un any...

Ja fas més d'un any que visc al Berguedà, zona de roca calissa i d'escalada tècnica principalment, que provoca rebuig i pànic en molts escaladors. Jo, del pànic, no m'escapo; però com a gran plaquera i amant de la tècnica, m'ho passo genial.

Però al Berguedà també hi ha conglomerat. Un dels sectors més preciats d'aquesta roca, especialment a l'hivern (ja que hi toca el sol de ple), és el Mal Pas. Hi vaig anar per primer cop al Desembre del 2010 i em va encantar. Vaig estar-hi amb el Catx, l'Àlex i la resta de la colla. Però sobretot, vaig estar escalant, per primera vegada, amb el meu pare.

Als seus 60 tacos, mon pare no havia escalat mai. Així que com a gran amant de la natura, les muntanyes i de les ànimes salvatges, va probar-ho en aquella ocasió. Motivar-li el tema, doncs no gaire; però riure, sí que vam riure un montón.

Mon pare també és un gran amant de la fotografia i els vídeos. Fa uns dies, un any més tard, em va passar el material que havia gravat aquell dia amb la càmera del seu mòvil... I el preciós muntatge que m'havia fet amb música.  I aquí us ho deixo, tot i que ja fa més d'un any...

video

Aquí provava jo, per primer cop, l'Esperó del Petitó, un dels 6a més macos i recomanables que he fet en ma vida. Té uns 25mts, és tècnic i molt disfrutón.

video


Després em vaig ficar a l'Amic Traït, un 6c+ de placa i continuitat, també molt maco i recomandable. En aquell moment, vaig pensar que l'encadenaria en un parell de pegues més, un altre dia. Però fia-te'n!! La continuitat d'aquesta via és, tal i com diu el seu nom, traïdora, així que he hagut d'esperar gairebé un any per poder encadenar-lo. Això sí, a 2 pegues cada 3 mesos...




I aquí tenim l'artista!!! Mon pare, a l'Esperó del Petitó, amb texans, peus nus, molta energia i bon humor: que alguien lo pare!



I jo, feliç, assegurant-lo...


Per acabar: us deixo amb unes dades adicionals sobre el sector del Malpas. D'aproximació, res: aparques el cotxe, com a lluny, a 3 min a peu per una carretera cimentada. I el peu de via és bo; ara bé, per anar amb nens, prefeixo que una mare o un pare opinin i també depen de l'edat de les nenes i nens. No és ample per què la canalla corri, però tampoc seria arriscat portar-los.Us podeu fer una idea a la última foto.

Amb això us deixo, salut i fins aviat!